València, 10 de març de 2015.- En la pràctica sindical quotidiana, tant pel que fa al seu vessant de l’acció sindical com en les accions formatives de representants legals dels treballadors i treballadores, ens trobem sovint amb que les i els representants sindicals ens plantegen la qüestió de la licitud de les gravacions en àudio i vídeo en l’àmbit laboral, i més precisament, en l’àmbit jurisdiccional, al tractar de fer valdre eixes gravacions com a mitjà de prova en els judicis. També és freqüent el plantejament de qüestions relacionades amb l’ús de mitjans informàtics de comunicació per part dels treballadors i treballadores, o per part de l’empresa, en aquest últim cas per a controlar a la plantilla.

Tractarem d’apuntar respostes a aquestes qüestions. I ho farem per mitjà de tres estudis separats. D’entrada, ens ocupem de les gravacions “secretes” o “ocultes” de vídeo o àudio, realitzades per l’empresa o per treballadores i treballadors, de manera individual, per a tractar d’aconseguir proves d’una determinada conducta (conducta que pot ser de fer, de no fer o de dir). A continuació ens ocuparem de les gravacions, vigilància i registres que l’empresa pot realitzar ex lege (en virtut de la pròpia llei), i que tenen conseqüències per a les plantilles, bé en l’àmbit disciplinari, bé en els àmbits dels drets a la intimitat i a la pròpia imatge. Analitzem també l’ús de mitjans informàtics o de comunicació. Finalment, estudiem la protecció de les dades personals en l’àmbit de l’empresa i la facultat de registre per part de l’empresa sobre la persona i efectes del treballador/a.

1.- Gravacions realitzades pels treballadors (o per l’empresa)

Moltes vegades, treballadores i treballadors consideren l’oportunitat de gravar (generalment en àudio, però a vegades també en vídeo) conversacions pròpies amb responsables de la seua empresa, amb la finalitat d’obtenir proves a utilitzar en un previst (o previsible) judici en l’ordre social. El cas del responsable empresarial que procedeix de la mateixa manera també es pot produir.

El cas que abordem és el d’aquelles gravacions obtingudes sense consentiment i sense coneixement de la persona gravada, perquè si es donara el consentiment ens trobaríem en un altre supòsit totalment alié a què ens interessa.

L’admissibilitat de les gravacions com a prova en els judicis de l’àmbit laboral està contemplada per l’article 90 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social (LRJS):

Article 90. Admissibilitat dels mitjans de prova.

1. Les parts, amb la justificació prèvia de la utilitat i pertinència de les diligències proposades, podran servir-se de quants mitjans de prova es troben regulats en la Llei per a acreditar els fets controvertits o necessitats de prova, inclosos els procediments de reproducció de la paraula, de la imatge i del so o d’arxiu i reproducció de dades, que hauran de ser aportats per mitjà de suport adequat i posant a disposició de l’òrgan jurisdiccional els mitjans necessaris per a la seua reproducció i posterior constància en interlocutòries.
2. No s’admetran proves que tingueren el seu origen o que s’hagueren obtingut, directament o indirectament, per mitjà de procediments que suposen violació de drets fonamentals o llibertats públiques. Aquesta qüestió podrà ser suscitada per qualsevol de les parts o d’ofici pel tribunal en el moment de la proposició de la prova, llevat que es posara de manifest durant la pràctica de la prova una vegada admesa. A aquest efecte, s’escoltarà a les parts i, si és el cas, es practicaran les diligències que es puguen practicar en l’acte sobre aquest concret extrem, recorrent a diligències finals només quan siga estrictament imprescindible i la qüestió aparega prou fundada. Contra la resolució que es dicte sobre la pertinència de la pràctica de la prova i si és el cas de la unió a les interlocutòries del resultat o de l’element material que incorpore la mateixa, només serà possible recurs de reposició, que s’interposarà, es donarà trasllat a les altres parts i es resoldrà oralment en el mateix acte del juí o compareixença, quedant garantit el dret de les parts a reproduir la impugnació de la prova il·lícita en el recurs que, si és el cas, procedira contra la sentència.

(…)

1. Si com resultat de les mesures anteriors s’obtingueren dades innecessàries, alienes als fins del procés o que pogueren afectar de manera injustificada o desproporcionada a drets fonamentals o a llibertats públiques, es resoldrà allò necessari per a preservar i garantir adequadament i suficientment els interessos i drets que pogueren resultar afectats.

Així, l’admissió de gravacions com a prova està matisada en el propi article 90 de la LRJS:

1. No s’admetran proves que tingueren el seu origen o que s’hagueren obtingut, directament o indirectament, per mitjà de procediments que suposen violació de drets fonamentals o llibertats públiques.
2. També podrien resultar no admissibles gravacions que ho siguen de dades innecessàries, alienes al procés o que afecten de manera injustificada o desproporcionada a drets fonamentals o a llibertats públiques.

Per tant, es pot aconseguir l’admissió d’una gravació com a prova, però eixa admissió queda vinculada a les esmentades condicions, i per tant la qüestió queda sotmesa al criteri del jutge. Dita d’una altra forma, hi ha el dret a obtindré

gravacions que s’utilitzen com a prova en el juí en l’àmbit social, però no es tracta d’un dret absolut.

En tot cas, caldrà determinar si es compleix el principi de proporcionalitat (si en la gravació no se n’ha anat més enllà del que és necessari) i si s’han respectat drets constitucionals com són els de la intimitat, l’honor i pròpia imatge, o drets de la protecció de dades personals. El juí de proporcionalitat es pot traduir, per a entendre la qüestió:

1. a) en una anàlisi sobre la idoneïtat de la prova per a aconseguir l’objectiu proposat.
2. b) sobre la necessitat d’utilització de la prova per no existir una altra prova alternativa i menys dràstica.
3. c) sobre l’equilibri entre els beneficis de l’ús de la prova i el perjuí que es puga ocasionar.

Per tant, partint de que, en principi, la llei (art. 90.1 LRJS) accepta les gravacions com a prova, cal relativitzar aquest dret, que queda matisat (art. 90.2 i 90.6 LRJS) pel judici de proporcionalitat del seu ús.

Els drets a contrastar amb el dret d’ús de gravacions són els arreplegats en la Llei Orgànica 1/1982 de Protecció Civil del Dret a l’Honor, a la Intimitat Personal i Familiar i a la Pròpia Imatge i en la Llei Orgànica 15/1999 de Protecció de Dades de Caràcter Personal.

Prèviament, cal discernir si la qüestió afecta qüestions constitucionals. Per a això, convé portar ací el contingut de l’article 18 de la Constitució:

Article 18

1. Es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge.
2. El domicili és inviolable. Cap entrada o registre podrà fer-se en ell sense consentiment del titular o resolució judicial, excepte en cas de flagrant delicte.
3. Es garanteix el secret de les comunicacions i, en especial, de les postals, telegràfiques i telefòniques, excepte resolució judicial.
4. La llei limitarà l’ús de la informàtica per a garantir l’honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple exercici dels seus drets.

D’aquest article 18 ens interessen, als efectes de la matèria estudiada, dos qüestions:

1. La garantia del secret de les comunicacions.
2. La garantia al dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge.

En consideració al contingut del text constitucional, cal reiterar que el de gravar conversacions en què participa l’actor no és un dret absolut i el lògic és que els jutges i tribunals sotmeten la prova segons el parer de proporcionalitat, com i hem assenyalat.

Per a no estendre’ns en la qüestió més enllà del que és necessari per a l’objecte d’aquestes línies, basta assenyalar que, en resum, d’acord amb la Llei Orgànica 1/1982 de Protecció Civil del Dret a l’Honor, a la Intimitat Personal i Familiar i a la Pròpia Imatge, està prohibit registrar imatges, àudio o vídeo de persones sempre que no siga en situacions de transcendència informativa, o en l’àmbit de relacions familiar o d’amistat en sentit estricte, o bé que s’haja obtingut autorització explícita dels afectats per a l’ús d’eixes gravacions o preses d’imatges. És important assenyalar que l’il·lícit es produeix, no sols al difondre les gravacions, sinó inclús en el mer acte de prendre-les.

I des del punt de vista de la Llei Orgànica 15/1999 de Protecció de Dades de Caràcter Personal, està prohibit l’emmagatzematge i tractament de dades personals (i les gravacions de vídeo o d’àudio ho són) més enllà de l’àmbit privat, entés el dit àmbit privat únicament com el de l’estricte cercle familiar i d’amistats.

A partir d’aquest marc normatiu, sorgeix una altra qüestió: no tenen la mateixa consideració les gravacions de conversacions de tercers, en les que no participe qui fa el registre, l’emmagatzema i l’utilitza, que les gravacions amb la participació de qui fa el registre, l’emmagatzema i l’utilitza.

Les preposicions que acabem de mostrar subratllades (de i amb) són essencials a l’hora de determinar la licitud de l’ús de les gravacions. Així almenys ho entenen el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem.

El criteri jurisprudencial

A l’hora de conéixer la cobertura legal i jurisprudencial en aquesta matèria, cal referir-se a la importantíssima sentència del Tribunal Constitucional 114/1984, que ve a confirmar que no hi ha vulneració del secret de les comunicacions si és una persona que va formar part de la conversació la que dóna publicitat a aquesta en un procediment judicial.

La sentència del TC al·ludida venia a analitzar la validesa com a prova d’una gravació d’àudio realitzada per l’interlocutor d’un periodista del diari Informació, d’Alacant, interlocutor que ocupava un alt càrrec administratiu. L’empresa editora del diari va utilitzar aquesta gravació, la qual cosa va donar lloc a successives accions judicials del treballador “gravat”. Aquestes accions judicials van culminar en la sentència esmentada del TC, que va donar la raó a l’empresa, donant per admissible com a prova la gravació.

En el Fonament de Dret sèptim de la referida sentència, el TC matisa que “Qui grava una conversació d’altres atenta, independentment de tota altra consideració, al dret reconegut en l’art. 18.3 CE (secret de les comunicacions); al contrari, qui grava una conversació amb un altre no incorre, per aquest únic fet, en conducta contrària al precepte constitucional citat”.

Per tant, és fonamental per a poder demostrar la licitud de la gravació que qui l’haja realitzat i la utilitze com a prova en juí siga una de les parts intervinents en la pròpia gravació, i no un tercer no participant en la conversació.

I encara cal discernir si la gravació utilitzada aporta únicament contingut relatiu al procés laboral o arreplega també continguts que afecten l’òrbita de la intimitat o l’honor de les persones.

Per tot allò que s’ha analitzat, hem de considerar com les conclusions més prudents:

1.- Les gravacions en l’àmbit laboral poden realitzar-se si el seu autor és un dels participants en la conversació, encara que no s’avise a l’altre interlocutor.

2.- Cal considerar que en eixa conversació gravada no s’aborden qüestions que afecten la intimitat o a l’honor de les persones.

3.- En tot cas, serà un jutge qui, a la vista de la proporcionalitat i la necessitat de la gravació, l’admeta o no com a prova.

4.- Qui realitze una gravació del tipus que venim estudiant, ha de consultar, en primer lloc, amb el seu servici jurídic, abstenint-se mentrestant, de reproduir públicament la gravació o de realitzar qualsevol altra acció amb ella.

2.- Càmeres de vigilància i gravacions d’àudio i vídeo

Ens ocupem ara de situacions molt més freqüents que l’abordada en primer lloc: la vigilància realitzada per mitjà de la gravació de vídeo i/o d’àudio per l’empresa amb caràcter general, en exercici de responsabilitats i drets legals… o no.

Les situacions que se’ns poden plantejar consistiran en el fet que:

• L’empresa realitza gravacions per imperatiu legal o com a activitat requerida pels seus processos productius, i utilitza les dites imatges per a controlar, i a vegades sancionar, als membres de la seua plantilla.
• L’empresa utilitza mitjans de gravació per a vigilar a la plantilla

Ens interessa la qüestió des de la perspectiva laboral, i no des d’altres.

Mesures de vigilància i control 

Seguint el Memento Social de l’Editorial Francis Lefebvre, en principi, els controls empresarials sobre l’activitat dels treballadors són lícits i per a entendre si un dret fonamental ha sigut vulnerat o no, cal valorar, cas per cas, la idoneïtat i proporcionalitat de la mesura segons l’objecte proposat (Sentències TC 186/2000; 98/2000).

Tant els treballadors com els seus representants han de conéixer la instal·lació de les mesures de control i la seua ubicació.

El centre de treball no constitueix per definició un espai en què s’exercisca el dret a la intimitat per part dels treballadors.

Així, per exemple, s’admet la instal·lació de micròfons en una sala de joc d’un centre de treball, si es donen les següents condicions (Sentència del TSJ de Galícia 25-1-96):

–  la mesura afegeix major control i seguretat a l’activitat de l’empresa;

–  la instal·lació és coneguda pels treballadors i el comité d’empresa abans d’entrar en funcionament;

–  els micròfons estan a la vista, la qual cosa elimina qualsevol actitud subreptícia de l’empresa;

–  la seua instal·lació es limita a punts concrets del centre de treball.

D’altra banda, s’admet la instal·lació de cambres en els llocs de treball, si bé aquesta ha de ser efectuada guardant la consideració deguda a la dignitat i intimitat dels treballadors. És a dir, no han de ser col·locades on no es realitze la prestació laboral com els servicis, llocs de descans o locals sindicals (Sentències: TSJ Galícia 21-4-95; TSJ Andalusia 17-1-94; TSJ Madrid 12-3-92; TSJ Valladolid 18-9-06).

En neteges i vestuaris sí es poden instal·lar micròfons si és necessari per a la seguretat de l’empresa, però de la seua existència i ubicació s’ha d’informar els treballadors i als seus representants (Sentència del TSJ de Galícia de 25-1-96)

Les sancions imposades per incompliment de la jornada laboral basades en les imatges obtingudes per cambres de videovigilància són nul·les, si no compten amb la prèvia informació expressa als treballadors d’aquesta finalitat de control de l’activitat laboral (Sentència TC 29/2013).

Amb criteri més restrictiu, es limita l’autorització a les cambres de filmació però sense registre d’àudio, en el cas de conversacions (siga entre els propis treballadors o amb clients) en les que s’aborden qüestions alienes a la relació laboral (Sentències TC 231/1988; 197/1991; TSJ Catalunya 25-4-94; TSJ Galícia 28-9-99).

Els responsables empresarials dels sistemes de videovigilància tenen les següents obligacions (Instrucció 1/2006 de l’Agència Espanyola de protecció de dades):

1. a) Col·locar en les zones videovigilades almenys un distintiu informatiu ubicat en lloc prou visible, tant en espais oberts com tancats.
2. b) Tindre a disposició dels interessats impresos en què es detall la informació prevista en la normativa sobre protecció de dades (EL 15/1999 art.5.1).

En tot cas, han d’utilitzar-se les possibilitats o mitjans menys agressius, atenent no sols al lloc de treball, sinó també a altres elements com són (Sentència del TSJ Valladolid 18-9-06)

-si la instal·lació es fa indiscriminadament i massivament o no;

-si els sistemes són visibles o han sigut instal·lats subreptíciament;

-la finalitat real perseguida amb la instal·lació de tals sistemes;

-les imatges obtingudes no han de tindre difusió posterior;

-si existeixen o no raons de seguretat per a això.

No obstant això, una pràctica empresarial consistent a gravar conversacions dels treballadors amb els clients és proporcionada a la finalitat que es pretén quan, al controlar l’activitat laboral del treballador, només persegueix corregir els defectes de la tècnica comercial respectant la seua intimitat en les següents condicions (Sentència TS 5-12-03):

–  el telèfon controlat és una ferramenta de treball perquè realitzen les seues funcions de telemàrqueting disposant, al mateix temps, d’un altre telèfon per a les seues conversacions particulars;

–  els treballadors coneixen que el dit telèfon de treball pot ser intervingut per l’empresa;

– l’Empresa només controla de -forma aleatòria en un 0,5 %les- crides rebudes pel treballador no les que fa, amb la finalitat de verificar la bona realització del servici per a la seua possible millora.

L’obtenció d’una prova per vídeo pot justificar-se per les irregularitats detectades en l’actuació professional del treballador constitutives d’una transgressió de la bona fe contractual i per tant, no constitueix una vulneració del dret a la intimitat resultant una mesura idònia, necessària i equilibrada per a la finalitat perseguida per l’empresa, que no és una altra que comprovar les seues sospites sobre la comissió de tals irregularitats (Sentències TC 186/2000; TSJ País Basc 25-4-06).

El poder de direcció i control de l’empresari ha de respectar els límits constitucionals  en relació al dret d’intimitat quant a l’ús de videocàmeres i a la contractació de detectius privats. Així, es considera inadmissible utilitzar un detectiu  camuflat com a personal per a conéixer la vida íntima i manifestacions dels treballadors en els seus llocs de descans, transgredint absolutament la bona fe contractual, a l’actuar en les zones a què no pot arribar lícitament la vigilància de l’empresa.

A més, l’ús d’un sistema que permet a l’empresa tindre notícies permanents de les conversacions i conductes dels treballadors en un àmbit que els és privat sobrepassa les facultats de control i direcció de l’empresari i suposa una intromissió il·legítima del dret a la intimitat. e entén que la implantació d’aquest sistema de control no és d’acord amb els principis de proporcionalitat i intervenció mínima que modulen els drets fonamentals amb els requeriments propis de l’interés de l’organització empresarial (Sentència TSJ Madrid 20-12-06).

3.- Mesures de control informàtic: ordinador, internet, correu electrònic

Encara que les mesures de control informàtic de l’empresari han de ser justificades, necessàries i equilibrades, la jurisprudència del Tribunal Constitucional ha vingut a determinar que no té transcendència constitucional que aquestes mesures no siguen comunicades al comité d’empresa (Sentència TC 186/2000).

No obstant això, l’empresa ha d’establir regles d’ús dels mitjans informàtics i de comunicació  facilitats als treballadors , abans de considerar si s’estan utilitzant de manera correcte o incorrecte a efectes disciplinaris, sense perjuí d’adoptar altres mesures preventives, com l’exclusió de determinades connexions (Sentència TS 26-9-07).

D’aquesta manera, quan hi ha una prohibició expressa i vàlida de l’ús personal de mitjans informàtics i de comunicació, és lícit provar la desobediència a través de la monitorització de l’ordinador del treballador.

En tot cas, si la mesura de comprovació utilitzada per l’empresari resulta justificada, idònia i necessària, no hi ha violació del dret a la intimitat ni del dret al secret de les comunicacions (Sentència TC 7-10-13).

No obstant això, aquesta prohibició absoluta podria no ser vàlida si, per exemple, el conveni col·lectiu reconeguera el dret a un ús personal d’eixos mitjans (Sentència TS 6-10-11).

En general, als efectes de prova en juí, es considera que la intromissió en el correu personal és possible sempre que es donen una sèrie de garanties l’absència de la qual pot determinar la nul·litat de la prova així obtinguda (Sentència JS Barcelona núm. 32, 16-9-02). Entre aquestes garanties destaquen les següents:

-necessitat d’un propòsit específic, explícit i legítim;

-que la supervisió siga una resposta proporcionada a un cert risc;

-mínima repercussió sobre els drets a la intimitat dels treballadors i treballadores;

-la presència del treballador/a i dels seus representants en el moment de l’obertura del correu.

De no donar-se aquests requisits, la prova obtinguda de la monitorització pot resultar nul·la.

Està justificat l’acomiadament del cap del departament d’informàtica per accedir als continguts dels correus electrònics dels seus superiors sense autorització dels afectats, i sense que conste que l’empresa haguera limitat l’ús del correu a qüestions professionals, per transgressió de la bona fe contractual i abús de confiança, argumentant els tribunals, entre altres raons, que:

-la conducta del treballador qualificada com molt greu suposa una violació del secret de les comunicacions dels que presten servicis en l’empresa, siguen o no alts càrrecs d’ella. I aquest és un dret que té rang constitucional (Art.18.3 de la Constitució);

-el càrrec ostentat pel treballador no li faculta per a accedir al contingut dels correus electrònics de terceres persones sense comptar amb el previ consentiment o autorització dels seus titulars. Més encara, si quelcom es deriva de l’exercici d’eixa direcció és un plus de responsabilitat per la confiança depositada en ell (Sentència TSJ C. Valenciana 22-5-08).

La protecció de la intimitat del treballador/a aconsegueix no sols als arxius personals que guarde en l’ordinador de l’empresa, sinó també als arxius temporals  que s’originen com a conseqüència de la seua navegació per Internet, en la mesura que poden contenir dades referents a la seua vida privada, per la qual cosa als efectes del control empresarial ha de tenir-se en compte la possible il·licitud de les proves obtingudes vulnerant aquest dret (Sentència TSJ Madrid 16-1-08).

Als efectes d’acomiadament disciplinari  és necessari que l’acusació que s’utilitza Internet per a usos aliens al treball i autoritzats per l’empresa, es base en una prova obtinguda lícitament que no atempte al dret fonamental a la intimitat del treballador (Sentència TS 28-6-06).

És il·lícita la prova obtinguda per l’empresa a través d’una auditoria en les xarxes d’informació sobre l’ús indegut dels ordinadors, si els treballadors desconeixen les regles d’ús dels mateixos i, en conseqüència, de les possibles prohibicions o restriccions en l’accés a Internet (Sentència TS 8-3-11).

No hi ha lesió de la intimitat per la comprovació d’un suport informàtic d’ús comú (Sentència TC 241/2012).

En aquesta matèria, és molt convenient fixar les regles del joc per mitjà de la negociació i l’acord en conveni col·lectiu sobre la utilització dels mitjans informàtics de l’empresa, en especial internet i el correu electrònic.

4.- Informatització de dades personals

Les dades personals, llibertats públiques i drets fonamentals de les persones, especialment el seu honor i intimitat personal i familiar, han de ser protegits en cas de tractament d’aquestes dades. S’entén per tractament de dades personals qualsevol procediment tècnic, siga automatitzat o no, que permeta la seua gravació, utilització, supressió etc.

En aquest sentit, s’estableix que només amb el consentiment  expresse i per escrit de l’afectat poden ser objecte de tractament les dades que revelen ideologia, afiliació sindical, religió i creences.

D’altra banda, no cal el consentiment de l’interessat en els casos següents:

1. a) Ho autoritze una norma.
2. b) Les dades s’arrepleguen de fonts accessibles al públic o per a l’exercici de les funcions pròpies de les Administracions Públiques en l’àmbit de les seues competències. En particular, per a l’Administració de la Seguretat Social, s’ha establert en la LGSS art.36; RD 84/1996 art.53.
3. c) Les dades es demanen en ocasió de la celebració d’un contracte o precontracte o de l’existència d’una relació negocial, laboral o administrativa de què siga part l’afectat i siguen necessaris per al seu manteniment o compliment.
4. d) La seua finalitat siga protegir un interés vital de l’interessat.

Els interessats poden oposar-se a les decisions amb efectes jurídics basades únicament en un tractament automatitzat de dades destinat a avaluar determinats aspectes del seu rendiment laboral, fiabilitat o conducta, llevat que estiguen autoritzades per una norma legal o s’hagen adoptat en el marc de la celebració d’un contracte amb el seu coneixement i escoltant les seues al·legacions. En tot cas, el responsable del fitxer ha d’informar prèviament l’afectat de les dites decisions i cancel·lar les dades si no se celebra finalment el contracte.

És competent el director de l’Agència de protecció de dades per a:

–  dictar les instruccions precises per a adequar els tractaments automatitzats;

–  ordenar el cessament dels tractaments i arxius que no complisquen les mesures de seguretat previstes.

Les reclamacions contra les actuacions contràries al que preveu la normativa sobre automatització de dades s’interposen davant de l’Agència de protecció de dades, contra les resolucions del qual procedeix recurs contenciós-administratiu.

No obstant això, si correspon indemnització pels danys o lesions causades als béns o drets dels afectats, ha de ser reclamada segons qui siga el responsable del fitxer: en cas de ser Administració Pública, d’acord amb el seu règim de responsabilitat i en cas de titularitat privada, davant dels òrgans de la jurisdicció ordinària.

5.- Registres

La inviolabilitat de la persona del treballador/a es protegeix per mitjà de l’establiment legal de determinades cauteles en cas de registre per part de l’empresa.

Davant de la fundada sospita que algun treballador s’ha apropiat il·legalment d’algun bé, l’empresa pot ordenar el registre de la seua taquilla i els seus efectes personals.

L’Estatut dels Treballadors regula així els possibles registres: “Només podran realitzar-se registres sobre la persona del treballador, en les seues taquilles i efectes particulars, quan siguen necessaris per a la protecció del patrimoni empresarial i del dels altres treballadors de l’empresa, dins del centre de treball i en hores de treball. En la seua realització es respectarà al màxim la dignitat i intimitat del treballador i es comptarà amb l’assistència d’un representant legal dels treballadors o, en la seua absència del centre de treball, d’un altre treballador de l’empresa, sempre que això fóra possible” (article 18 del TRET).

El TRET ordena la presència de representants o d’un altre treballador “sempre que això fóra possible”, condició que hauria d’aplicar-se sempre que hi haja més d’un treballador en l’empresa.

L’afectat per un registre ha d’adoptar totes les cauteles possibles si l’empresa addueix que no hi ha cap representant o treballador disponible per a estar present en el registre.

S’ha suggerit en alguna ocasió que el personal de seguretat privada contractat per l’empresa pot realitzar registres sense necessitat de presència de representants sindicals. Aquest plantejament es recolzava en l’article 11 de la derogada Llei 23/1992, de Seguretat Privada, que citava, entre les funcions dels vigilants de seguretat, les d’exercir la vigilància i protecció de béns mobles i immobles i d’evitar la comissió d’actes delictius o infraccions en relació amb l’objecte de la seua protecció.

La nova Llei 5/2014, de Seguretat Privada, actualment vigent i que ha derogat la que acabem de citar, en l’article 32 ve a arreplegar amb un contingut semblant a l’anterior llei, com a funcions dels vigilants de seguretat, la “d’Exercir la vigilància i protecció de béns, establiments, llocs i esdeveniments, tant privats com públics, així com la protecció de les persones que puguen trobar-se en els mateixos, duent a terme les comprovacions, registres i prevencions necessàries per al compliment de la seua missió”, i la “d’Evitar la comissió d’actes delictius o infraccions administratives en relació amb l’objecte de la seua protecció, realitzant les comprovacions necessàries per a prevenir o impedir la seua consumació, havent d’oposar-se als mateixos i intervindre quan presenciaren la comissió d’algun tipus d’infracció o anara necessària la seua ajuda per raons humanitàries o d’urgència”.

Davant d’aquest plantejament només cal reiterar el contingut de l’article 18 del TRET. Si fóra un vigilant de seguretat privada l’encarregat de realitzar el registre, seria sempre per compte i mandat de l’empresari que ha contractat el servici i sota la seua responsabilitat. Per tant, el registre, al ser realitzat per mandat de l’empresa, ha de complir, en tot cas, amb les garanties establides en la normativa laboral.

A més, per a realitzar els registres han d’existir motius fundats, sense siga suficient l’al·legació que es tracta d’un registre rutinari, tal com han proclamat els tribunals de justícia.

Només poden realitzar-se registres sobre la persona del treballador/a, en les seues taquilles i efectes particulars, quan concórreguen les condicions següents:

–  que siguen necessaris per a la protecció del patrimoni empresarial i del dels altres treballadors de l’empresa;

–  que siguen efectuats dins del centre de treball;

–  que es realitzen en hores de treball;

–  que estiga present un representant dels treballadors o, si açò no és possible, un altre treballador.

En la realització del registre han de respectar-se al màxim la dignitat i intimitat del treballador/a

Com a efectes personals han sigut admesos en diverses sentències del Tribunal Suprem els sobres tancats i els vehicles particulars dels treballadors.

A més de complir els requisits formals previstos en l’Estatut dels Treballadors, han d’existir motius per al registre, per a no vulnerar el dret fonamental a la intimitat del treballador, sense que siga suficient l’al·legació que es tracta d’un registre rutinari.

La revisió de les bosses de mà de les treballadores que es realitza diàriament en alguns centres comercials atenta contra quest dret quan el control, excedint els límits legals, no siga necessari per a protegir el patrimoni empresarial (Sentència del TSJ Astúries 18-4-08).

©2015 Victor Sánchez